Aquí va la meva crònica. Intentaré no duplicar massa fotos, tot i que és força difícil, per no avorrir massa als que no vau venir. Potser és una mica innecessària després de la del Carlos, i també m'haureu de perdonar els passatges massa personals, però ha sortit així i aquí va:
Sortim a les 6:30, amb mitja hora d’endarreriment, ja que hem d’arreglar la meva roda punxada.
Com ja sabeu, per anar a Tordera és obligat passar pel Dipòsit ja que no hi ha cap més camí, i això és el que fem a un ritme que podríem classificar com a “allegro vivace”, que a alguns els va molt bé però a altres (un servidor) no tant
Sense gairebé adonar-nos-en ja hem pujat al Mirador de Premià, des d’on es pot veure el fum que respirem cada dia
L’Andrés, el Carsabi i el Dojavi s’han proposat destrossar el rècord mundial de ruptura de planificació de recorreguts en Taules d’Excel i ho aconsegueixen: arribem a Sant Martí del Montnegre amb molt de temps guanyat. Jo no puc seguir-los, m’agafa un defalliment impressionant, pujant tinc la pell de gallina i costes no massa pronunciades em semblen parets enormes. M’he de menjar una barreta per mirar de poder arribar a Sant Martí . Ens falten més de 100 km, no em veig en cor de seguir i decideixo quedar-me a Tordera. Aquesta seria la foto de comiat
Gràcies als ànims dels tres, a l’entrepà de "Nocilla" de Comerç Just, a un cafè amb llet amb força sucre i a la il•lusió que em fa poder seguir en ruta, retorno una mica i pels plans-baixada que ens porten al coll de Can Benet en trobo molt bé
Si la pujada al Dipòsit i a Sant Martí del Montnegre es va fer en ritme “allegro vivace”, la baixada a Tordera va ser en “allegro con moto”, com podeu veure en aquesta foto feta al costat del Pou de Glaç d’Hortsavinyà
Tan en moto anàvem, que gairebé no vam poder ni veure el campanar
La baixada de l’Erola cap a Tordera és rapidíssima, però ens hem d’aturar per una nova punxada, aquest cop de l’Andrés
Un cop solucionat el problema seguim endavant
Tot i les punxades, el nostre tècnic en Excel, en Carlos, ens explica que anem molt bé de temps . Mentre ho explica , es dedica a posar aigua d’una ampolla a una altra que porta oxigen, i d’aquesta a una tercera, resa una novena, la sacseja nou vegades i no sé que més fa fins que se la posa al bidó i se la beu
Aquest camp ple de margaridoies, tenint en compte com de maques són totes les Margarides, i més les que són Reines d’Hungria, no podia faltar en la crònica
Estem pedalant, tot i que no ho sembli veient la foto
Ens atansem al Castell de Torcafelló, que ens mira des de les altures amb indiferència
I baixem cap a la Torre Marata
per atansar-nos als aiguamolls de Sils, on el Javi em fa la foto mentre jo li faig a ell
Anem ràpids entre les plantacions de xops
que deixen anar les llavors amb el plomall blanc que tot ho tapa
En Carlos, que aquest any farà la Quebrantahuesos en menys del que diu, tot i estar “engarrampao” i “con las piernas adolorías” es va passar la part final de la sortida al davant, estirant-nos. Penso que ho feia per quadrar amb la seva Taula d’Excel
En arribar a Caldes de Malavella l’Andrés, que hi ha estiuejat, ens porta a la Font de la Vaca, d’on hi raja no llet sinó aigua molt fresca i bona
L]Aviat enllacem amb la Via Verda i en un tres i no res arribem a Girona, on ens mengem un Kebab i descansem una mica. Com que hem anat molt bé de temps i sembla que les forces ens respecten bastant, ja tenim decidit que tornarem a Tordera. El que no sabem encara és per on ho farem, si pel lloc conegut, més curt i fàcil (56 km, 600 m de desnivell) o pel desconegut, més llarg i complicat a priori. Com que el seny no és una de les nostres qualitats, decidim fer-ho pel tram desconegut, més que res per evitar la monotonia de repetir trajecte. Són uns 60 km i 850 m de desnivell i al Wikiloc està catalogat com a “fàcil”. I ens posem en marxa, que ja falta poc per acabar
En Carlos es passa molta estona pedalant dret, sembla que no s’ha recuperat encara de la sortida de Montserrat
Érem quatre, els quatre amb GPS. Doncs bé: un no portava track, a l’altre se li havia esborrat, a un tercer no calia preguntar-li res ja que no el sap obrir (és el botó de la dreta?) ... només quedava en Dojavi, que portava tants tracks, a més de la caminada pel Balandrau del dissabte, que ja estava patint perquè veia que no tenia espai lliure i se li esborrava tot
Mentre en Javi patia, nosaltres ens ho passàvem la mar de bé en la nostra ignorància. Els del Circ Raluy ens volien contractar, però com que el track no passava per la carpa, vam passar de llarg
I no ens vam aturar fins a Cassà, on vam trobar una altra font de la vaca, en aquest cas una mica estranya, ja que la llet surt en una ampolla i després de posar una moneda en una ranura. Quines coses!
I ja som al costat de Llagostera
En Carlos, amb els seus equilibris, ens demostra que el circ ha perdut un gran artista
Portem molts quilòmetres, un ritme força alt i tenim de fa molt el vent de cara, i es comença a notar
Sort en tenim que el paisatge ens alegra força la vista, amb les espigues bressolant-se amb el vent
Deixem la Via Verda i passem per una pista preciosa , emboscada i que travessa més d’un cop una riera
La pista ens atansa al Massís de Cadiretes, on hem de pujar per unes rampes impossibles, si més no amb els quilòmetres que portem a les cames.
A dalt de tot, hi trobem el Genet Negre, que fa guàrdia per si algú de nosaltres defalleix més del compte
La baixada és molt pronunciada però no la podem fer massa ràpid, ja que la pista està una mica trencada i hi ha força sauló. Tot això, amb el cansament afegit, i potser amb la sortida de la roda del darrera és el que provoca la caiguda del Carlos. Afortunadament va poder seguir, tot i que amb alguna rascada. Aquí està en Javi afluixant la maneta del fre per poder posar bé el manillar
Ens aturem un moment per poder admirar el panorama, amb els núvols que pugen del mar
Baixem fins a Sant Eloi, on a l'entrada d'una mena de camping ens convencen que el millor és anar per carretera fins a Tossa i de Tossa a Blanes. En Francesc, un Senyor (amb majúscula) que porta a la família en el cotxe, gira i ens acompanya uns quants quilòmetres carretera avall per ajudar-nos a trobar la carretera de Tossa a Lloret: GRÀCIES. Ja fosqueja, les forces estan justetes, i intentem seguir-lo fins la rotonda que ens portarà a Lloret
A Lloret hi arribem després d'una llarga pujada per carretera i ja força fosc, i amb la roda del davant del Javi punxada. L’Andrés es queda, menjant una pizza enorme; nosaltres seguim fins Blanes (8 quilòmetres), resant perquè no ens agafi cap cotxe i amb els pocs reflectants que tenim posats. Afortunadament, arribem sans i estalvis a l'estació de Blanes, que en teoria és la fi del trajecte
En teoria, ja que el viatge continua....
I això és gairebé tot, que és tard i ja ho he fet massa llarg. Només em queda dir que sou molt grans, Andrés, Carlos i Javi: gràcies.