La sortida és a Begues, i tot i que en ser circular es podria enganxar per qualsevol dels llocs pels que passa, jo vaig ser purista i amb una mica de recança ja que no m'agrada gaire conduir per carreteres amb revolts, em vaig atansar a Begues
Només sortir del poble, va començar a ploure amb una mica de força. Em vaig esperar una estona sota el pont de la carretera, però hi passava un aire fred que feia pitjor estar allà en sec que a fora mullant-me i vaig sortir. M'havia deixat l'impermeable a casa, però què són unes gotes d'aigua per a un Bttbadaloní? I així, una mica inconscientment, amb manigots i pantaló curt, vaig tirar endavant.
Com tots els camins porten a Roma, ben aviat hi vaig ser
Però no en tenia prou, havia d'anar més lluny, i així vaig anar pujant fins a La Desfeta passant primer per un tallafocs ple de pedres i després per un corriolet molt bonic i pedregós que passa entre arboços i carrasques
A la Desfeta tenim la torre de guaita, amb molt bones vistes sobre el mar i la plana del Barcelonès i Baix Llobregat
La llum del sol sortia per sota els núvols, incendiant el mar
Aquí el camí baixa molt, en poca estona passem dels 500 als 350 m, i es força tècnic. Com que jo de tècnica no en tinc, ràpidament se'm van carregar els quàdriceps, especialment el de la cama dreta
No portava ni cinc quilòmetres i no pintava massa bé. Vaig anar amb calma, intentant no carregar-lo massa i aturant-me una mica per fer alguna foto de bolets que emergien amb força
i de les ruïnes del castell d'Erampunyà, on no vaig pujar per precaució tot i tenir-lo molt a la vora
L'aigua queia ara sobre el Tibidabo, jo em començava a eixugar
Aquestes són les ruïnes del Castell des de l'altra banda
El camí segueix baixant cap a l'ermita de la Mare de Déu de Bruguers, podem veure els goigs
un mini canyó del Colorado
amb les corresponents coves
i pedres foradades
Aquesta és l'ermita de la Mare de Déu de Bruguers, a peu de la carretera de Gavà a Begues
Després de travessar la carretera, vaig baixar per un corriolet amb força pendent fins la font de la Salamandra, amb una mena d'altar força naïf
En poca estona vaig arribar a l'ermita de Ca n'Amat, en un indret que semblava més de Les Guilleries o La Garrotxa que del Baix Llobregat
Encara veia el castell d'Erampunyà a una banda
i ja s'albirava l'ermita de Sant Ramon a l'altra
Després de travessar Sant Climent de Llobregat, tocava pujar cap a l'ermita de la Mare de Déu del Roser
Encara em faltava força per arribar a Sant Ramon
Ho faria pujant entre camps de cirerers, vermells per la tardor
i una mica destarotats per l'estiuet de Sant Martí que estava fent
A l'ermita, una foto ràpida, una mirada a l'espectacular joc de llums del dia de tardor, que no va sortir en la foto, i una petita aturada per treure l'entrepà de la motxilla que em menjaria en marxa, ja que es feia tard
Com que som d'un país civilitzat, quan veiem un pal indicador d'una ruta el primer que fem és tirar-lo a terra i fer-lo malbé, no sigui que pugui ajudar algú
La ruta seguia força estona les pistes de l'Anella Verda de Sant Boi, que uns dies més tard vaig fer amb la Margarida, amb el seu bonic pont de fusta per passar la carretera a l'Estret de les Roques
La soca es va desfent de mica en mica amb el pas dels anys
Aquesta és una de les dues Creus de Querol, al coll de Querol, per sobre de Torrelles de Llobregat
I l'altra creu és aquesta
I ja era a Torrelles. Vaig passar pel costat de l'església
i, pesant figues
i mirant aquest compostador gegant, amb munts més recents
i altres amb més temps i ja desfets
vaig començar l'atac a la pujadeta de l'ermita de Sant Antoni. La pujadeta se les porta, hi ha trams on cal fer servir les mans
[/URL]
Estava tan alt de pulsacions que no vaig enquadrar gaire l'ermita
Aquí tenim al sant, ell no tremola, sóc jo
Sense temps de descansar, vaig baixar per un corriol una mica més fàcil que el de pujada, on em vaig trobar aquest grup de nens a qui ensenyaven a pujar la paret
Sembla mentida on et pots trobar un cotxe. Aquest és al mig del bosc, en un lloc perdut on s'hi arriba per un corriol
Aquí vaig passar per un curiós tram del GR-92 on el blanc havia passat a groc
Al costat de Santa Maria de Cervelló vaig trobar la font de l'Avellaner
i la del Roure, que no rajava, ho vaig sol·lucionar amb una branqueta. Btv, tinc la foto
Ara m'encaminava cap a l'ermita de Santa Maria, entre pedres vermelles
Aquesta és l'ermita, vista des de baix
Pel darrere
I pel davant, amb la paret a una banda i la pedra a l'altra
Sorprès per la bellesa de l'indret, a la sortida de l'ermita vaig passar per un corriol preciós, amb carlets i galzerans i tot
És molt idíl·lic fins que a la Selva Negra catalana es posa a pujar d'una manera brutal, si més no és el que em va semblar amb uns quaranta quilòmetres a les cames, potser més descansat ho hauria vist d'una altra manera. Pujant i pujant, vaig arribar per sorpresa a un lloc conegut, que alguns recordareu de la primera Badalona-Sitges, el Puig Vicenç
Pensava que ja hi era, ja que del Puig Vicenç a Begues en la ruta que vam fer en Btt no hi havia massa dificultats, però aquest cop se'm va fer una mica llarg, més que per la volta, que també en vaig fer, per les pistes amb milions de pedrotes per on vaig haver de passar. Un corriol molt maco amb molta baixada va tornar a despertar els meus depauperats quàdriceps... Vaig veure cases i em vaig treure del cap que eren de Begues, no volia desil·lusionar-me , però finalment va ser veritat i vaig tenir una alegria. Estava cansat, després de gairebé 10 hores de marxa i 2500 m de desnivell
