De neu en vaig trobar força, gairebé sempre trepitjada: sembla mentida com passeja la gent per la muntanya, en llocs on sembla que Jesús hi ha perdut la sabateta et trobes les peuades d'uns quants afortunats que saben gaudir d'aquest be de déu que tenim a tocar de casa.
De pujades -i baixades- també en vaig trobar unes quantes, també vaig passar per corriols que desconeixia, alguns ciclables, si més no per al "trio trencapedres". N'hi ha un que, fet en sentit contrari, ens permetria baixar des de dalt del Turó del Galzeran fins al fons de la pedrera de Santa Maria de Martorelles, no sé si el coneixeu.
Tanta pujada i baixada em va cansar força, desconeixia que a les cames hi hagués tants músculs capaços de fer mal, però m'ho vaig passar tan bé que ja estic pensant en tornar-la a fer en la vostra companyia. Així que només us cal dir-ho i quadrar el dia i la fem tots junts.
El dia era preciós, amb un airet fresquet que et netejava de tots els microbis de la setmana i amb un sol radiant que agafava el relleu als núvols nevadors de dissabte. Per enllaçar amb la ruta, vaig pujar als Nou Pins primer per les esses i després per l'ex-corriol que passa al tallafoc. A les parts obagues vaig trobar força neu, a les assolellades ja havia desaparegut del tot. Aquí tenim la vinya dels Nou Pins, amb la màquina de fotografiar que no acabava d'obrir-se del tot, potser pel fred
Dels Nou Pins baig baixar una mica en direcció Alella per agafar el corriol que comunica amb la pista de dalt. Estava força tapat, ja que la neu havia doblegat les branques de la brolla i vaig haver de posar-me l'impermeable. Aquest va ser l'unic tram on vaig patir una mica, la resta de la ruta estava perfectament transitable. El següent corriol, el que comunica amb la pista que va al dolmen de Castellruf (jo en dic "corriol interruptus", ja que és molt maco però curtet) estava preciós
[
Amb aquest senyor hi vaig parlar una estoneta, és un dels nostres, dels que gaudim de la muntanya i sabem que quan hi tornarem l'indret serà diferent, també bonic, però diferent
El Dolmen, amb neu, com mai l'havia vist encara
Baixant cap al corriol de Can Girona, el que surt de la pista que va a la Font de la Mercè, la neu gelada del camí anava espetegant quan la trepitjava
Un cop al corriol vaig pensar: Déu meu, que no s'acabi mai! Mira que hi he passat vegades, però ahir estava com mai, em plovia a sobre la neu que el sol i el vent feia caure de les branques, els pit-roigs em miraven encuriosits i jo em creia capaç de volar al seu darrere.
Quan es va acabar pensava que passaria per la font de la Mercè, però no va ser així: vaig pujar per un corriol força costerut i amb alguna pedra que em va atansar a la font de Can Gurri
De la font vaig pujar, també per corriol, i amb un desnivell important, fins al corriol del Salva, que és el que agafem per anar a la trialera de la Trinxa. Aquí vaig poder fer la foto de la pluja de neu, no es veu gaire però us ho podeu imaginar
(continuarà, que és molt tard i demà he de matinar)
