M'havia proposat fer una mitjana de 6 km/h, la qual cosa vol dir caminar relativament ràpid en pla i pujada i trotar a les baixades i en algun tramet pla on em trobés amb força, i així ho vaig fer... fins que vaig poder. Us ho explico a la crònica:
Surto de casa a les 6:00, una mica tard, m'he entretingut com sempre. Però ho faig com cal: esmorzat, net i amb el pipí i la caca fets. Fa molt bon dia, potser una mica de calor però és que estem al juny i és el que toca. Pujo pel Mas Ram i passo pel lateral de la B-20 fins les cases de Montigalà, on agafo el corriolet per on van pujar els dimoniets que corrien la nit passada.
Es veu que la gent no matina gaire o que els conills han perdut tota la por, perquè en vaig veure uns quants. Aquest es va quedar aturat mirant-me, banyat pel primer sol del matí
No estic a la selva, sóc als peus de la creu de Montigalà, passo pel corriolet que em porta a la pista per on pugem gairebé dissabte sí dissabte no per anar al Dipòsit
Passo pel costat del que queda de Ca N'Alemany
i per sota de l'aqüeducte
M'atanso a Sant Jeroni pel corriolet de sempre, que està envaït per les ginestes
No hi passo, tiro cap a Santa Coloma. Volia fer una foto de la creu de l'entrada de la Torre Pallaresa, però per no molestar a una parella que estaven molt ocupats al cotxe passo de llarg i em conformo fent-la del Recinte Torribera
Després de travessar el riu Besòs, pujo amunt entre la Trinitat Vella i la Nova, amb un preciós paisatge a la meva esquerra
En fi, és el peatge que hem de pagar si volem carregar els milions de mòbils que necessitem tenir sempre a punt per poder jugar a jocs tan instructius com aquell de tirar ocells a uns porcs. Passo pel costat d'unes cases i em fa gràcia trobar-me aquest carro, ben lligat, no sigui que algú el robés
Segueixo pujant, a la meva dreta queda l'autopista, el Turó de Montcada, el Vallès
i a l'esquerra el Barcelonès
Aquestes vistes, les del Barcelonès, m'aniran acompanyant molta estona en la meva ruta, però ara m'aturo uns instants per fer la foto de la Torre del Baró, ja vista en la sortida de l'altre dia amb la Margarida. Aquí la tenim, ben il·luminada pel davant i una mica fosca pel darrere, amb un aspecte una mica esbalandrat
En caminades així va bé tenir referències i així anar partint la ruta. Una d'elles és el Tibidabo, una altra serà Sant Ramon, la tercera serà la bandera de la paret a la carretera de Begues, la quarta la Plana Novella i la cinquena, Sitges. Les tinc com a fites i em serveixen d'ajuda tant quan m'hi atanso com quan me'n vaig separant. Ara, després de fer unes petites variants de la ruta original en Btt als Turons de Valldaura i del Maltall de Magarola, estic a la vora del Tibidabo, gairebé no me n'he adonat i ja hi sóc i a més complint allò d'anar a 6 km/h. El Parc encara no funciona, no es senten els xiscles dels nois que baixen les muntanyes russes, ni els troncs que cauen a l'aigua
Passo pel costat de l'Observatori Fabra
i de l'antena de comunicacions de Collserola, plena de repetidors que permeten que els nostres mòbils puguin funcionar nit i dia
A Vallvidrera hi ha moltes cases boniques d'estiuejants construïdes al segle passat, no m'hi fixo massa, he d'anar ràpid per mantenir la mitjana, només faig la foto d'aquesta porta d'una casa moderna
Tot el matí que tinc la boca seca. Tinc aigua de sobres, he omplert el camel a la Font del Coll de l'Erola després de fer tanda entre moltíssims ciclistes, bec molt però em queda la sensació de sequera. Intento refrescar-la glopejant l'aigua, passant-la entre les dents, però amb poc èxit. Penso que l'entrepà de casa no me l'havia d'haver fet de fuet, ara ja fa calor per menjar embotit. No és que tingui massa gana, però és hora de menjar una mica. Porto un paquet de galetes Santiveri Digestive de Arándanos i l'enceto. No són dolentes, me les vaig menjant mentre deixo enrere Vallvidrera. Tanta farina encara em fa venir més set, sort que aviat arribo al corriol que em portarà a la Font del Ferro, que és molt maco i em distreu d'aquestes males cabòries. Primer comença amb molta brolla
i després, ja més ombrívol, va planejant fins la font
Estic molt a la vora de Sant Pere Màrtir, he fet força volta però val la pena, el tram és molt bonic. Segueixo tenint set, però ja passarà. Travesso la riera de Sant Just i encaro la pujada cap a l'Ermita de la Salut, vigilant força ja que hi ha una cursa de BTT i vénen ràpids i en baixada. És una part del recorregut força bonica, amb algunes lloses al terra i llocs amb parets de pedra seca
Arribo a Sant Feliu i em trobo aquesta furgoneta
i veig com reguen un lloc que fa anys és en obres Suposo que no ho fan amb l'esperança que hi surti una bona gespa, potser és per evitar que s'escalfi massa, però tot és possible
Després de travessar el poble, començo la part més monòtona de la sortida, el pas per la llera del Llobregat seguint camins a vegades asfaltats i a vegades de terra però sempre molt planers. Una cotorra no té cap problema per menjar-se un card de riu mentre passo
Després de travessar el riu pel pont de la C-245 m'atanso per l'altra riba a Sant Boi
Vaig bé de temps, he anat complint els 6 km/h, però sé que a partir d'ara aniré més lent: m'espera una bona pujada fins Sant Ramon. M'ho prenc amb filosofia, pensant que a la baixada fins Sant Climent recuperaré una mica de temps. Passo pel costat de la Torre de Benviure
i pujo fins el camí principal que porta a Sant Ramon, desviant-me una mica per agafar l'aigua fresquíssima de la Font de les Golbes.
Tinc les sabates una mica gastades i a casa m'hi havia posat una plantilla per evitar que em fes mal el taló. El taló no me'n fa gens de mal, però els dits s'estan queixant força i abans d'arribar a l'ermita m'aturo per treure-me-les. Quin descans! No sé si em farà mal el taló a partir d'ara, però els dits estan molt millor. Amb aquesta injecció d'optimisme, pujo fins l'ermita. No m'aturo, faig unes fotos i cap avall, que fa baixada
La baixada passa pel mig de camps de cirerers. Em costa molt no aturar-me i menjar-ne unes quantes, però penso que si tots els que passem per aquí en mengéssim unes quantes els pobres pagesos potser no en collirien cap. I això que algunes estaven ben maduretes i em xiuxiuejaven menja'm, menja'm quan passava pel costat
Després de trotar a la baixada em quedo en 5.9 km/h i ara m'espera la pujada a Begues. No és una pujada molt dura, però és un lloc on hi he tingut un mal dia pujant en BTT i li tinc respecte. Per evitar defalliments, tot i no tenir massa ganes de menjar-me l'entrepà de xocolata que porto, me'l vaig empassant de mica en mica, guardant-me la xocolata pel final. He de beure molt, se'm fa una mica de bola com a aquells nens desganats que mengen per força, i amb l'aigua ho faig baixar. Estic a la vora del Castell d' Eramprunyà
I enllaço amb la carretera. És perillosa: molts revolts, molts cotxes, força estreta. No hi ha voral, però afortunadament a l'esquerra hi ha el desaigua i quan passa algun cotxe -molt sovint-, hi baixo per no prendre mal. La meva bandera està penjada en una de les parets
I animals mitològics de pedra la vigilen
Una mica més amunt agafo la variant Silvesterbike. Per anar a peu és perfecta, per fer-la en bici potser està massa trencada i als al·lèrgics a caminar no els agradarà massa, tot i que té trams bonics de fer. En sentit contrari seria millor, segurament. Primer és pista, amb trams de ciment una mica trencat i després de pujar una mica baixa fort en direcció al castell d'Eramprunyà i l'ermita de Sant Miquel
Potser hauria valgut la pena seguir el GR-92 i així m'hauria estalviat la carretera i una mica de volta, passa que no havia mirat per on tirava la variant, de fet me l'havia carregat al matí abans de sortir després de pensar al llit que la carretera podia ser perillosa. Bé, el cas és que era allà i ara em venia una pujada per corriol amb força pedres que amb la calor que feia i els quilòmetres que portava (uns 60) em va costar de fer. Però segueixo amb la crònica
La mitjana de velocitat va baixant, ara estic a 5.7 km/h, però penso que un cop a la pista ampla em recuperaré una mica. Però ben aviat començo a patir per culpa del meu punt dèbil, la panxa. No he menjat massa, un entrepà i un paquet de galetes, però faig molts rots i tinc molt rebombori de budells. El rebombori es va transformant en mal, força intens. Ja hi estic una mica acostumat, intento no fer-ne massa cas i segueixo endavant. Aquí, una mica més amunt d'aquesta Creu al Coll de la Clota, crec que és diu així, no puc més i he de fer una aturada "tècnica".
Direu que això no és res, però per a mi sí que és "res": mai fins ara ho havia fet a la muntanya, sort que portava paper. Tot i treure molt, no quedo net del tot, segueixo amb molèsties i fins i tot amb ganes de vomitar quan penso que hauria de menjar una mica. No goso gairebé ni a beure, ja que cada cop que ho faig els budells es posen a córrer. És l'únic de mi que corre, les cames no responen i ni a les baixades puc fer-ho, tot i que ara passo per una pista molt agradable i en bon estat.
D'aquestes cabanes de pedra seca no en tinc massa bon record, la panxa es queixa i ara no tinc paper, he d'intentar aguantar i amb prou feines puc fer les fotos
D'aquesta, que és al costat de la primera, no us escric el que vaig pensar que era, que això quedaria molt escatològic
S'acaba la variant "Silvestril" i enllaço amb la pista ampla, blanca i polsosa que alguns coneixeu. Puc seguir fent uns metres més de variant, però la deixo, els problemes que arrossego m'aconsellen passar per la pista, que sembla més fàcil de fer. La vista és molt maca però avui no ho sé apreciar
Tinc la Plana Novella com a proper objectiu, crec que allà hi haurà un bar, vaig fent via no molt ràpid, quan arribo a la urbanització em costa moltíssim pujar aquell carrer que em sembla s'enfila fins al cel. Veig un cartell de restaurant a 300 m, camino i camino però no el trobo. 300 m? Si n'he fet 30000000! On és? I tot això ho passo amb la pell de gallina pels problemes de budellam. Com que no trobo el restaurant, trenco cap al Monestir. Ja em falta poc
Ja hi sóc. Està tancat? No pot ser! Si sempre és obert!
Doncs sí, està tancat. Surten unes quantes dones per una porta lateral i van als cotxes per tornar a casa. Jo no puc més. No sé si coneixeu el lloc, és una pista asfaltada amb una paret a l'esquerra força alta, una separació d'un mig metre a la dreta amb parets baixes, d'uns 30 cm d'alçada, i una pista de terra que passa més a la dreta, a un nivell més baix. No puc pujar la paret alta, si aixeco la cama.... I aquí em teniu fent la necessitat allà al mig, en un lloc tan concorregut, però si no ho faig allà m'ho hauria fet a sobre. Afortunadament el grup de ciclistes ja havia passat i cap de les senyores ho va fer. En fi, un drama. Per cert, les pedres van força bé per netejar
No acabo de fer net del tot, suposo per les presses i la incomoditat de la situació. Però ara si més no puc anar tirant amb una mica més de tranquil·litat. Camino sempre, si hi ha alguna baixada intento trotar però em dura poc l'ànim i la força. Així, pensant que aviat arribaré a l'última pujada, vaig fent, posant primer un peu al davant i després l'altre, sense pensar, com ho faria una màquina. Sort en tinc del paisatge preciós d'aquella zona, que m'alegra una mica la vista
Al GPS hi tinc un waypoint (el 007) que parteix més o menys exactament en dues meitats el camí que em queda. No recordo què és, primer penso que serà una cruïlla, on la nostra ruta deixa el GR, però veig que no ho és quan hi passo. El waypoint no és massa lluny, però com camino a poc a poc, no hi acabo d'arribar. Després de molt cavil·lar, penso que potser és un restaurant on feien conill a la brasa i que el Pino havia assenyalat com un bon lloc per aturar-nos quan tornéssim a fer la ruta. Això m'anima, sé que un cop hi arribi ja hauré passat la pujada i en pocs quilòmetres i baixant sempre estaré a Sitges. Així doncs, m'ho marco com a objectiu i passo molt bé la pujada. Quan hi arribo, veig que el cartell Hola Btv, o qui siguis, has arribat fins aquí?ha canviat, penso que també estarà tancat i passo de llarg, però m'ho rumio, desfaig uns metres el camí i m'hi atanso. Veig gent i per dintre crido: ESTÀ OBERT! Hi ha unes cabretes que volen entrar i el cambrer tanca la porta. No tinc esma ni per fer una foto de les cabres, hi hauré de tornar
. Demano el que sigui, però gran i amb sucre. Només tenen Caca-Cola, i Caca-Cola Zero (somos pequeñitos, em diu el cambrer que és molt amable, em va tractar beníssim i això que ja estaven tancant), penso que només em faltaria el gas que porten. D'orxata no en tenen, em queda el recurs d'una clara zero-zero. Em treu una gerra enorme i hi posa molta llimonada. La barreja és molt bona, pateixo una mica pel gas de la llimona, però m'ho bec ràpid, entra molt bé després de tantes hores de caminar. Torno a la pista i quan hi arribo veig aquest espectacle que a la foto no queda massa bé si ho comparem amb la realitat
I començo a trotar, ja no paro fins els carrers de Sitges. S'ha fet el miracle, des d'ara només beuré clares. Aquí, dono gràcies
I segueixo baixant fins la via del tren. La panxa està força bé, el gas no m'ha afectat i tinc ganes de fer una altra clara al bar de l'estació, però quan arribo veig molta gent a l'andana i en un minut o dos ja ha arribat el tren. No puc ni canviar-me de samarreta. Estic estranyament bé, els peus i les cames sempre em fan mal quan camino, avui no s'han queixat pràcticament gens. I això que he caminat unes 14h30' i només m'he aturat una mica més de 30' . La velocitat finalment ha estat de 5,6 km/h en moviment i 5.4 Km/h en total.
