Es tracta d'anar fins Dosrius enllaçant corriols, tant de pujada com de baixada i tant a l'anada com a la tornada, tot i que a la tornada hi ha una mica més de pista ja que les opcions corrioleres, com per exemple baixar a Òrrius, són massa dures per fer amb la quilometrada que es porta al damunt.
No fa massa calor, relativament si ho comparem amb les últimes calorades, és clar, i això em dóna ànims. Per pujar a la cornisa, passo per Can Sentromà i pel corriol de la Cartoixa. Aquí he acabat la primera part i estic abandonant els xiprers de la pista per fer la segona part del corriol
Ja soc a dalt, al Seminari de la Conreria, mai prou valorat el favor que ens fan amb la seva font
No podia faltar una visita al cementiri dels pobres, els empestats no només per aquella malaltia sinó per sempre, fins a la fi dels temps
En poca estona ja sóc als 9 Pins, que són uns quant més
Amb la calitja ja es veu que això de la poca calor anirà canviant
Pujo per les esses de la vinya fins la torre de guaita, on no hi ha ningú. Ja se sap que els incendis tenen un horari, el cap de setmana comencen més tard
Arribo al corriolet del "jacuzzi dels senglars" i tot just al moment d'entrar passa primer un noi que primer camina però afortunadament es posa a trotar al cap d'un temps. Accepto que no em deixi passar, el que ja no em fa tanta gràcia és que es tiri un pet sorollós i pudent a mig camí. Sort que ja cap al final del corriol s'adona que estic al seu darrere i em deixa passar, i sort també que no sóc massa "pendensieru".
Baixo pels corriols de Can Girona, que no estan tan macos com a l'hivern però deunidó
Ja arribant a Can Girona em trobo aquesta catifa de flors de les acàcies del tancat, el que faltava per embolicar el regal que són aquests corriolets
Pujo per poder agafar el corriol que acaba tot just on comença el de l'Scott, i torno a pujar per tirar cap a Can Corbera. Un tramet de pista em permet veure el poc que queda de Can Gurri, no fa pas tant encara habitat
Després del pujadot del costat de la Font de Can Gurri, agafo el corriol d'en Salva, perfecte al començament i una mica més complicat a la part central
Enllaço amb la trialera de la Trinxa i faig cap a la caseta, cada cop més deteriorada
Qui em coneix sap que no bec massa, però tot just arribar a Vallromanes acabo els 1,5 l que porto al Camel. Sort que tinc la font, on m'aturo i menjo una barreta vainilla de Nutrisport, boníssima
Per pujar de nou a la cornisa passo pel que abans era el corriol de Sant Isidre. Sabia que ara la primera part és una pista
però no que la segona part ja estès destrossada. Aquí amagat hi ha el que abans era una bonica ziga-zaga corriolera
Sort que per pista arribo a dalt i no he de donar la volta, però s'haurà de buscar una alternativa millor. Al corriol de Can Gurgí també hi han fet una bona repassada, però afortunadament només a la primera part; crec que la cosa no seguirà, ja que hi ha una fita tot just on s'acaben els treballs forçats forestals, i de moment el tobogan encara està com sempre. Després de remuntar una mica arribo a la Creu de Can Boquet
Segueixo per Cal Senyor i agafo més endavant el corriol de Ca La Mort, on també hi han fet treballs forestals a la part final
Marededeusenyor per on em poso!
I el que falta encara per caminar
Afortunadament només són uns metres, però passo per aquí per si algun dia algun endurer que faci la ruta hi troba el gust
. Aviat arribo a la Cabana del Moro
I després d'una llarga i divertida trialera faig cap a la Pedra de les Orenetes
Que no és gens petita
Sóc molt a la vora de la Pedra Foradada i faig una petita marrada per atansar-m'hi
Desfaig una mica el camí per agafar una sèrie de corriols força entretinguts que em porten a la carretera d'Òrrius, on m'aturo per descansar una mica i fer la segona barreta del dia. Pensava que d'aquí a la Torrassa faltava poc, però comprovo que estic equivocat quan arribo a la carretera de Parpers i agafo els corriols de la clàssica La Roca-Dosrius, 80% corriols. Aquí estic a la part més bucòlica, després vindran les pujades
Aquest arbre semblava que tenia molt poder, però quan una mica més de dos milions de gotes d'aigua (no en va caldre més, algunes eren a la platja descansant) hi van caure al damunt, poc va poder fer
Amb la calor intensificant-se per moments pujo una mica tocat cap a la Torrassa del Moro, deserta a aquestes hores. Caram amb aquest Moro, tot és seu en molts quilòmetres: que si Cabana, que si Torrassa...
Faig la trialera de les arrels, que trobo especialment difícil, i pujo una mica per baixar el Dragon Khan i atansar-me a Dosrius. Ja gairebé hi sóc, encara raja aigua per la riera
i els plàtans estan ben verds i sense malures, no com a Tiana
M'aturo una mica per descansar i fer una gerra fresca de clara que em retorna una mica
Aquí posaré la foto quan em funcioni l'ordinador
No va encara, n'he hagut de buscar un altre. No calia per una foto tan dolenta, però ja que hi estic posat la poso
I després d'uns minuts de pausa i d'omplir d'aigua fresca i bona a la font del poble, comença la pujada per anar a trobar els corriols de Can Bruguera.
A mitja pujada sempre m'aturo en aquesta casa. Està clar que abans les coses no es feien com ara
i que els cotxes eren més petits que els 6x6 actuals
Després d'una bona suada per fi comencen els corriols de baixada, amb alguna pujadeta traïdora pel mig
Arribo a la riera d'Argentona i passo pel costat de l'estació del gas, que pel poc soroll que fa sembla treballar a poca intensitat
Passo per un tram de pista molt bona i ombrívola, cosa que agraeixo molt aturant-me on sempre
Més que res ho faig per agafar forces ja que el tram que em queda, pujar fins a la pista de la pedrera, és força dur i calent. Vaig fent com puc, caminant en dues de les pujades més salvatges i potser perquè estic mentalitzat de que el tram és molt llarg i difícil arribo a dalt abans del que esperava.
Passo pel corriol paral·lel a la pista
i arribo a l'ermita de Sant Nobita, més abandonada que mai
Estic cansat, tinc la panxa remoguda i no puc menjar, no m'entraria. Sort que porto un gel Etixx i me'l prenc, tot i que no m'agrada gens fer-ho, per poder seguir endavant pel Vietnam i les seves mines d'aigua
Amb l'ajuda del gel tinc esma per pujar a Sant Mateu, amb els seus cavallets rosegant l'últim bri de palla que queda
Baixo per pista fins al Mirador de Premià, amb poca visibilitat pel núvol de contaminació d'aquests dies. Aviat, quan els cotxes siguin elèctrics per exemple, tindrem un aire millor
M'aturo en plena baixada per comprovar que la Font del Botxer, gràcies a la feina desinteressada de l'ADF de Teià, encara raja. Un fil d'aigua, però suficient
I a mitja baixada passo pel Corriol dels Extraterrestres, per saludar a San Pedro Bendito del Buen Amor
El foc de l'altre dia a penes ha travessat el corriol de l'Andrés, a la banda dreta hi ha poca vegetació afectada
Una mica més enllà la cosa empitjora
Però, gairebé miraculosament, s'acaba
Bé, no és miraculosament, és pels bombers. No es veu gaire en la foto, però està tenyit de l'aigua vermella que tiren per apagar. Una bona feina, sí senyor!
I és que els impostos a vegades serveixen per tenir bones coses, com el sistema de prevenció d'incendis.
Pensant en tot això arribo a Alella i pujo a casa pel Camí del Mig, una mica emboscat abans de Can Roca, però NO, NO TENIM POR
Quan arribo a casa no trobo les claus. Toco el timbre i em fan ensenyar la poteta
Naturalment, no em deixen entrar: tan negra no pot ser de ningú més que d'un llop.
Sort que faig memòria i recordo on les havia posat
I és que la meva tija no és pija com una Thomson qualsevol
però és multifunció amb el seu imant prodigiós i quan no portes butxaques va perfecta. Em rento una mica i em poso al llit: he acabat trinxat.I ja està, si heu arribat fins aquí teniu molta paciència.
Aquí està penjat el rastre de la sortida:
CORRIOLS DOSRIUS
I el perfil
RELIVE
