I en Francesc Canosa fa aquesta piulada i repiulada:
https://twitter.com/joanmariapique/stat ... et%3DTweet
M'interessa el tema, hi entro, sense pensar encara que fa un any va abandonar.
Miro la foto, el Salt del Duran? Golmés?
Si això és la Turbina dels Fondets! Això és de Vilanova!
Miro les respostes, hi trobo la contribució d'un vilanoví també traslladat a Barcelona, com el pare, i que tampoc ha perdut les arrels com mai les va perdre el papa, en Marc (@guineu). Trobo una magnífica vista dels Fondets en 360º, que ara gairebé no sé pescar en el mar a vegades innavegable del Twitter:
http://lomarc.com/panos/fondets/1/fondets%201.html
I a la nit sento la força, els xiscles i l'alegria del nen que va ser el meu pare quan s'hi banyava d'amagat de la seva mare, amb els seus amics del poble que ja no hi són, que també han anat abandonant com va fer ell fa un any:
-Papa, et vols morir?
I només va poder aixecar una mica la mà, ja no podia més.
I, en la foscor de la nit, veig la foto que em va enviar el meu germà, que no el va deixar sol ni un moment, encara no sé ara com va poder estar-hi nit i dia, mentre jo només plorava, malalt, però a casa.
Veig més fotos del Canal, de l'infatigable @francesccanosa, ara de la séquia del Castell del Remei:
I m'hi identifico, ara el pare ja no hi és, jo he ocupat el seu lloc, sóc en aquest mirall tranquil, i la meva néta és encara per arribar als Fondets, tot just acaba d'entrar: Lo Canal de la Vida.
Se'm fan les 6 del matí, els ocells (merles?) es desperten i la Geòrgia demana una mica de menjar.
Al meu costat, la Margarida dorm profundament, potser per primer cop no s'ha despertat quan m'he llevat.
Trobo aquest poema, al Cavall Fort, casualment (quantes casualitats!) encara no l'havia llegit:
bramula el volcà
escup rocs encesos
amb potència empesos
cap al més enllà
xiula l'huracà
xuclant abismal
arbres l'espiral
cap al més enllà
ronca el terratrèmol
esberla muntanyes
com frèvoles canyes
d'un paratge trèmul
eixorda el tsunami
esbandeix l'onada
tota cosa nada
tot per allà on brami
com si no hi hagués
ningú
........ ningú enlloc
con si aquest planeta
fos un tros de pedra
girant i rodant
en el no-res
Miro la Margarida.
Se m'escola una llàgrima de tendresa pensant en la quantitat d'amor que ens dóna i ens ha donat a tots.
I en el que encara li queda per donar a la seva néta tan estimada, abans d'abandonar el seu riu particular de la vida.
Nota 1:
Els punts ........ els he afegit perquè no sé com separar "ningú enlloc" del marge.
Nota 2:
Si no us ha agradat el poema, llegiu-lo més d'un cop. Al vostre ritme, posant-hi els signes de puntuació mentalment.
I si us ha agradat, el podeu trobar aquí:
https://www.grup62.cat/llibre-poemes-intestins/273036