Després de la Passarel·la Gaudí i de que la vaca no ens fa massa cas, toca baixar.
Si la pista ha estat força bona fins aquí, ara la cosa canvia i en Silvester pateix amb la seva Santa Cruz, una mica incòmoda per aquest tipus de terreny. Tot això, comença a baixar amb determinació
La baixada es constant fins la Creu de Fusta, a uns 1600 m, punt de reagrupament
i de reparacions: un tall al lateral del neumàtic del Paco fa que vagi perdent aire, sort que el làtex ho va aguantant
El suport de la Go-Pro, en canvi, ha dit prou i no es podrà reparar
Seguim baixant, ara ja per pista encimentada, i ens aturem a Ca la Rosa de Tregurà del Mig a fer un petit entrepà:
La mestressa, la Rosa, segueix igual que fa 10 anys quan hi vam anar per primer cop
Fa molta amistat amb en Domènec, a veure com evoluciona la cosa
Sort que encara hem de baixar una mica, si haguéssim de pujar no sé si hauríem pogut després de menjar tan poques calories.
La baixada és ràpida i per carretera fins a Camprodon, on agafem una pista encimentada que s'enfila de valent, l'antic camí d'Ogassa. Potser per l'alegria del dinar, potser pel ciment, potser pel ritme tranquil, la pista es deixa fer força bé, tot i que la humitat i el sol, quan surt a estones, ens fan suar de valent
Seguint el rastre de suor d'en Xus, arribem a Sant Martí d'Ogassa, amb la seva bella (i vella) teulada de pedra
En Paco i jo ens quedem una estona, intentant inflar la roda que segueix perdent aire i tot i anar els últims quan veiem aquest arbre no podem passar de llarg i ens hi abracem per compartir la nostra energia positiva amb la seva, molt més gran que la nostra, i connectar amb la terra
En l'últim tram de pujada, ja gairebé arribant al Coll de Jou, en Domènec pateix una mica: massa feina i alguna lesió no l'han deixat sortir en btt tot el que voldria i avui, amb la suada i la quilometrada, ha tingut un avís de rampa. Afortunadament ja gairebé som al Coll
amb un cel espectacular
i la llum, que va cap al Paco
I comença la baixada fins a Bruguera, que serà gairebé tan espectacular com el cel
El prat estava amb il·luminat amb la llum daurada justa per ser un espectacle visual, llàstima que amb la càmera moribunda no hagi quedat com cal. Si hagués passat la foto per algun programa potser hauria fet justícia a la realitat, però no val la pena, el millor que es pot fer és anar-hi i veure-ho en persona
Un cop a Bruguera, xarrem amb un vilatà que ens confirma que l'aigua es pot beure tot i que té molta tosca i a ell li va fatal pels ronyons, s'acaba la pista encimentada i una miqueta l'encant però seguim baixant, ara per carretera uns 3 o 4 km fins arribar al parking, on no em cal ni buscar les claus del cotxe, ben posades tot el dia
En poques paraules: una ruta preciosa de CX/XC, que esperem que ben aviat tingui continuïtat.